CRÒNICA VIATGE A ESPELETTE

VIATGE A ESPELETTE. 3, 4 i 5 de juliol del 2009

Per Ester Nacenta.

El divendres 3 de juliol, des de Barcelona, Lleida, Madrid..., des de diferents punts del territori, l’Equip Vèrticrunners es dirigia cap a Espelette, on ens esperava el cim del Mondarrain. Uns pujarien corrents, competint en alguna de les curses organitzades, altres caminant per animar i acompanyar als corredors. Cadascú a la seva manera, però tots preparats i mentalitzats per assolir la fita. Teníem a la vista un cap de setmana molt engrescador.
Després de fer nit en un dels hotels de Baiona, dissabte vam passar tot el dia a Espelette. Al matí calia recollir pitralls i preparar-se per a la cursa. Els inscrits a les diferents proves tenien les sortides a partir de les 15:30 de la tarda, i graonades cada quart d’hora segons la distància a recórrer (14, 19 ó 27km). Els acompanyants, a les 13:30h ja estaven de camí per arribar amb temps al cim i veure passar els corredors.

El temps no acompanyava gaire. Era un dia boirós i xafogós i amb un xirimiri intermitent. Però això no va ser impediment per disfrutar de l’excursió. El camí estava molt ben senyalitzat i en la zona més confusa i propera al cim, tan de pujada com de baixada, es va situar a terra un cordill blau continu que marcava clarament la línia a seguir, una línia que al lluny es perdia dins la boira. El camí de baixada estava amenitzat pels cops de clàxon i les melodies d’un petit grup de músics que ressonaven per tota la vall. La caminada va ser una festa

A l’arribar de nou al poble d’Espelette, ens esperava una dutxa calenta (calenta pels primers, els darrers s’haurien de conformar amb aigua freda). Calia arreglar-se pel gran sopar-festa que havia preparat l’organització: una gran carpa equipada amb un munt de taules formant llargues fileres, per acollir els prop de 4.000 inscrits, entre corredors, acompanyants i amics. Un grup d’uns 100 ó 200 voluntaris desfilaven entre les taules per atendre a tots els comensals amb gran agilitat i rapidesa. Es van distribuir tovallons de paper de color vermell i verd, alternats, per tal de participar en l’espectacle en el moment que el grup de músics i l’animador de la festa ens donessin la senyal. Alguns fins i tot van acabar enfilats dalt de les cadires i ballant a la pista, fins passada la mitja nit.

Després d’un dia tan intens, vam descansar a l’hotel de Baiona. L’endemà ens esperava un esdeveniment molt important: un espectacle de força basca, amb la presència d’Iñaki Perurena i el seu fill Inaxio. Una exhibició de força en la qual van participar també els membres de l’Equip Vèrticrunners com a voluntaris a la prova d’estirar la corda. Una bona cloenda per un cap de setmana inoblidable. Un viatge molt complert que ha permès combinar la part esportiva amb les vivències culturals d’un dels pobles del País Basc francès.